Els estudis realitzats fa uns anys xifraven en un 15% les dones mastectomitzades que finalment es decidien per la reconstrucció. Aquest baix percentatge s'explica per la poca informació, i a vegades, mal orientada, que les pacients rebien durant el tractament del càncer de mama. Actualment, però, cada vegada són més les dones que se sotmeten la reconstrucció mamària ja que resulta més fàcil trobar informació fiable al respecte.
Per norma general, l'especialista permet veure als pacients el seu arxiu d'imatges (anònims) en el que es busquen fotografies d'"abans i després" de la reconstrucció en pacients amb unes característiques corporals similars. No obstant, s'ha de recordar que aquestes imatges poden donar una idea aproximada dels resultats d'una reconstrucció, però que cada pacient és físicament diferent, experimenta de forma pròpia l'evolució i el tractament del càncer i els seus teixits també es comporten d'una forma diferenciada.
Amb la cirurgia reconstructiva es busca el millor resultat pel conjunt del pit i de la figura de la dona. Per aquest motiu, moltes vegades s'aconsella reduïr les mames, practicar una mastopèxia (per donar a la mama un aspecte més jove) o, fins i tot, augmentar l'altra mama. En qualsevol cas, quan es confia a mans expertes, aquest procediment se sol realitzar en el mateix moment en que es realitza la reconstrucció per evitar sotmetre a la pacient a noves cirurgies en el futur.
Els riscos comuns a les tres tècniques són: canvi de sensibilitat en la pell, cicatrització anòmala i poc atractiva que pot precisar de correcció quirúrgica posterior, asimetria entre les mames i necrosis cutànies. En els procediments que impliquin pròtesis, resulta més difícil que els pits es mantinguin simètrics, ja que els canvis de pes propis del pas del temps causaran variacions entre el pit no reconstruït i el que porta l'implant.
En la tècnica d'expansió tissular és possible que es produeixi l'extrusió de l'implant (de l'expansor o de la pròtesi de silicona posterior) degut a la falta d'una capa de teixit adequat o a una infecció. L'extrusió o sortida de l'implant a través de la pell precisa d'una operació per extreure'l per complet. També por produïr-se intolerància al material.
En la reconstrucció amb el múscul dorsal ample, latissimus dorsi, la recuperació pot ser lenta i , en sacrificar el múscul dorsal ample, es pot dificultar la pràctica d'esports o exercicis físics que requereixin moure de forma activa el braç corresponent. A més, poden existir necrosis del penjall total o parcial. No obstant, la complicació més freqüent radica en la formació i acumulació de líquid (seroma estèril en la zona donant (esquena), que poden infectar-se i/o provocar patiment en la pell superior, pel que s'hauria de drenar les vegades necessàries mitjançant una punció.
Pel que fa al DIEP, els riscos específics són les possibles alteracions en la sensibilitat abdominal, així com la cicatrització patològica de l'abdomen. Com risc més greu - encara que poc probable, menys d'un 1 per cent, si es realitza un estudi adequat- apareix necrosis del teixit transplantat, amb la pèrdua total o parcial de la mama. A més, a les tres tècniques requeriran cirurgia reconstructiva de l'areola i del mugró. I en aquest cas, els riscos específics d'aquesta intervenció són l'alteració anòmala de la cicatriu, la necrosis del mugró i l'alteració de la pigmentació de l'areola.
La reconstrucció de l'areola i del mugró així com qualsevol altre modificació o perfeccionament en el tamany o la forma de la mama reconstruïda, ha de realitzar-se quan el teixit de la mama reconstruïda s'hagi estabilitzat en la seva nova ubicació. Per tant, el moment de la reconstrucció depèn de l'evolució i la recuperació de cada pacient, però sol realitzar-se entre els quatre i els sis mesos després de la reconstrucció. El procediment es duu a terme de forma ambulatòria i mitjançant anestèsia local.
El resultat final depèn de cada tipus de pell, però existeixen apòcits de silicona que, quan s'apliquen sobre les cicatrius, milloren el seu aspecte final mitjançant el que es coneix com a pressoteràpia. De la mateixa forma existeixen cosmètics, olis i cremes que poden afavorir aquest procés. A més, per a què la coloració final de la cicatriu sigui més clara i es pugui confondre amb la pell del voltant, també poden fer-se servir tècniques amb làser. En resum, la compressió, la cosmètica i el làser - empleats segons l'evolució de cada cas- proporcionen un molt bon resultat estètic en la immensa majoria dels casos i aconsegueixen que les cicatrius s'estabilitzin definitivament en un any.
La reaparició del càncer depèn del tipus de tumor, del seu tamany i del número de ganglis afectats. Per tant, la reconstrucció no interfereix sobre el tipus de tractament, ni sobre la seva evolució, i no s'ha vist que pugui retardar la detecció d'una reaparició.
No es precís perque que no hi ha teixit mamari. Si existeixen dubtes de que hagi quedat teixit mamari, sempre és possible realitzar-les.
Als dos mesos de la reconstrucció però només amb protecció solar extrema. Si no es fa servir protección extrema, s'ha d'esperar un any.
El segon dia després de l'intervenció. Durant les primeres setmanes se n'ha d'utilitzar també un de tipus esportiu, amb el qual s'hi ha de dormir durant les dues o tres primeres setmanes. Després, durant un temps limitat, es por començar a utilitzar altres models, peró sense anelles ni costures. Finalment, ja es poden escollir i vestir la roba interior que es desitgi.
Tres o quatre setmanes per viatges llargs. En canvi, per trajectes curts i no pesats, es pot viatjar a partir de la setmana de la cirurgia.
Entre dos i tres setmanes.
Es recomana una dutxa ràpida, sense por a mullar les ferides.
Parc Salut Mar
Passeig Marítim 25-29 Barcelona 08003
Vegeu la situació a Google Maps
Tel: 93 248 30 00 · Fax: 93 248 32 54
Sol·licitud d'informació
© 2006 - 2024 Hospital del Mar · Avís Legal i Privacitat de dades | Política de Cookies | Accessibilitat
