El càncer de testicle
El càncer de testicle és una malaltia en la qual es formen cèl·lules malignes (canceroses) en els teixits del testicle.
1 Què és el càncer de testicle?
El càncer de testicle és una malaltia en la qual es formen cèl·lules malignes (canceroses) en els teixits del testicle.
És un tumor poc freqüent, representant el 1-2% de totes els càncers en l'home, però és el més comú entre homes de 15 a 35 anys. S'ha observat un augment de la incidència en els últims 40 anys als països industrialitzats.
En l'actualitat és un dels tumors malignes amb menys mortalitat (5%) i això és degut a la millora en els mètodes diagnòstics i a un tractament més eficaç. Els tumors de testicle responen molt bé a la quimioteràpia.
L'èxit del tractament està basat en realitzar un diagnòstic el més precoç possible del tumor primari i el més exacte de l'estadi clínic de la malaltia. El tractament pot curar la malaltia.
Si no es tracta, el càncer es pot estendre a través de la sang o dels ganglis limfàtics a altres parts del cos com els ganglis, els pulmons o el fetge.
En l'actualitat, a l'Hospital del Mar diagnostiquem aproximadament 10-15 nous casos l'any. La majoria d'ells estan localitzats al testicle i es curen només amb el tractament quirúrgic.
2 Factors de risc
-
Disgenèsia testicular
Criptorquídia (manca de descens normal cap a l'escrot del testicle), hipospàdies (ubicació anormal del meat uretral, a la cara ventral del penis), alteracions a la espermatogènesi.
-
Tumor testicular contra lateral o neoplàsia in situ
Durant el seguiment és important controlar l'altre testicle perquè hi ha un risc augmentat de desenvolupar també un tumor al testicle sa.
-
Factor hereditari
Quan existeix algun familiar de primer grau que hagi tingut també càncer de testicle.
3 Símptomes
La forma de presentació més freqüent és la sensació de nòdul dur al testicle o augment de volum d'aquest. De vegades pot haver associat dolor o sensació de pes. No va associat a simptomatologia urinària ni febre, que són normalment situacions freqüents en la infecció aguda del testicle.
A vegades pot ser una troballa quan es fa una ecografia testicular per altres raons (estudi infertilitat o d'un traumatisme testicular).
La presència de ginecomàstia (augment de mida del pit) i/o dolor lumbar són menys freqüents.
Aquests símptomes són motiu de consulta al metge, qui determinarà si cal realitzar proves diagnòstiques per descartar un càncer de testicle.
4 Proves i diagnòstic
L'exploració física és definitiva en la majoria dels casos, sent el més comú la troballa d'un nòdul dur no dolorós en el testicle, independent de la resta d'estructures testiculars (epidídim i cordó espermàtic).
Les proves que es faran a continuació són:
- Analítica sanguínia amb marcadors tumorals (LDH, BHCG i AFP).
- Ecografia testicular.
- Ressonància magnètica testicular.
- Tomografia axial computeritzada (TAC) tòrax i abdomen.
5 Tractament
El primer pas sempre serà plantejar treure el testicle afectat. Això vol dir fer una orquiectomia radical. Es una cirurgia senzilla que requereix anestèsia raquídia o general, en la qual mitjançant una incisió inguinal es treu tot el testicle i cordó espermàtic. Normalment es fa de manera ambulatòria o amb un dia d'ingrés hospitalari. Requereix repòs durant un parell de setmanes i després, progressivament, es pot fer vida normal.
Sempre que fem una orquiectomia es plantejarà la possibilitat, al mateix acte quirúrgic, de col·locar una pròtesi testicular. Les pròtesis estan fetes de silicona i només tenen una funció estètica. Hi ha un risc molt baix de que s'infectin, la qual cosa obligaria a treure-la. Si el pacient no ho té clar en el moment de realitzar l'orquiectomia, la pròtesi es pot posar més endavant.
El tractament consisteix en treure el testicle afectat i aquesta intervenció rep el nom d’orquiectomia radical.
6 Viure amb la malaltia
Aproximadament 3-4 setmanes desprès de l'orquiectomia, es pot començar progressivament a fer la mateixa vida que abans. En alguns casos, és necessari tractament amb quimioteràpia. Hi han algunes alteracions de la vida sexual que poden aparèixer després del tractament. Durant els 2 primers anys el més important és el seguiment i és per això que es fa un control més estricte.