Notícies

26 de juliol de 2005 - Notes de Premsa

Augmenten les resistències als antibiòtics emprats per a les infeccions urinàries

Un estudi publicat a la Revista Clínica Espanyola

Els tractaments utilitzats fins ara, de manera estàndard, en les infeccions urinàries adquirides en la comunitat no són vàlids. Aquest estudi demostra la ineficàcia d'alguns dels antibiòtics utilitzats.

L'equip d'uròlegs i d'anàlisis clíniques, autors d'aquest article, dirigits pel Dr. Antoni Gelabert i Mas, Cap del Servei i Càtedra d'Urologia de l'Hospital del Mar de Barcelona (IMAS), subratllen la importància dels resultats d'aquest article, recentment publicat a la Revista Clínica Española. La importància d'aquest article radica en el canvi que proposa en els tractaments empírics de les infeccions del tracte urinari, és a dir, el tractament que es realitza " a cegues" quan encara no tenim el resultat del laboratori que ens indica quin microorganisme és el responsable de la infecció i per tant no sabem específicament com podem tractar-lo. La majoria dels antibiòtics més comunment utilitzats fins ara per aquests tractaments són ineficaços a causa de les nombroses resistències.

 

Aquest estudi ha permès conèixer quins microorganismes causants d'infeccions urinàries, adquirides en la comunitat, són més freqüents avui en el nostre entorn i com aquests microorganismes han canviat respecte als últims anys. És important diferenciar entre les infeccions urinàries adquirides en la comunitat i les nosocomials o adquirides intrahospitalàriament. Aquests dos tipus d'infeccions urinàries, tot i tractar-se de la mateixa infecció i de la mateixa simptomatologia, es comporten de manera molt diferent, tant pel què fa al microorganisme que les causa i l'epidemiologia, com pel tractament que administrarem de manera empírica.

 

Les infeccions que es poden adquirir en la comunitat, és a dir, la infecció que podem adquirir si no hem estat ingressats en un hospital recentment, és la segona infecció en freqüència després de les infeccions respiratòries. Es pot produir en els dos sexes, tot i que és molt més freqüent entre les dones (66%, davant del 33% dels homes). En aquest cas, el més freqüent és que les molèsties urinàries (orinar més sovint del que és habitual amb cuïssor, cremor i/o dolor, quedar permanentment amb sensació de ganes d'orinar tot i haver-ho fet recentment, orinar sang, etc.) porten al pacient a consultar al metge de capçalera o acudir a urgències. En aquest cas, es realitza el diagnòstic amb la informació que el pacient dóna i es recull la mostra d'orina. L'orina s'analitza però, es tarda uns dies en saber quin microorganisme ha provocat la infecció (urinocultiu), de manera que s'inicia el tractament de la infecció urinària per alleugerir i guarir la infecció del pacient molt abans de saber-ne la causa. Això és el que anomenem tractament empíric. Aquesta decisió terapèutica es basa justament en els coneixements que es tenen sobre els microorganismes que causen la infecció amb més freqüència a la població general i sobre els antibiòtics als quals aquests microorganismes són més sensibles. És per això que aquestes dades són tan importants des d'un punt de vista assistencial i preocupen al metges que tracten aquestes infeccions.

 

L'estudi i els resultats

 

Durant els últims anys, s'ha detectat l'aparició progressiva de resistències als antibiòtics més freqüentment emprats en les infeccions urinàries, les quinolones. Gràcies a aquest estudi es constata que els fàrmacs de primera elecció utilitzats fins ara tenen alts índex de resistència.

 

S'han estudiat més de 16000 urinocultius realitzats durant 5 anys. D'aquests, 8743 urinocultius van ser positius. El 69% d'aquests corresponien a dones i el 30'8% a homes. Les bactèries més freqüentment aïllades van ser: E. coli, P.mirabilis i K. pneumoniae. Essent la primera la més freqüent amb diferència, gairebé al 70% de tots els urinocultius s'hi aïlla aquesta bactèria. Aquest estudi demostra que aquests tres germens aïllats presenten una taxa de resistència a les quinolones molt alta. Aquest resultat evidencia que un elevat nombre de tractaments antibiòtics són inapropiats, doncs a vegades són innecessaris o s'empren antibiòtics ineficaços per tractar la infecció cosa que encara contribueix més a l'augment de les resistències. L'automedicació dels pacients així com una prescripció no correcta són les principals causes que contribueixen a aquests canvis en les resistències dels microorganismes.

 

Per definició, un antibiòtic utilitzat de manera empírica com a tractament de primera línia, ha d'ésser eficaç contra la majoria de patògens urinaris. Pel tractament empíric, deixen de ser útils les quinolones i es recomana l'ús d'altres fàrmacs com ara la fosfomicina que ha demostrat taxes de resistència gairebé inexistents.

 

Aquestes conclusions són útils per les infeccions adquirides en la comunitat i canvien els protocols i recomanacions existents fins ara. En el cas de les infeccions nosocomials l'actitud és diferent, i no es segueixen aquests criteris. La principal causa d'infecció intrahospitalària és la infecció urinària. Parlem d'infecció intrahospitàlaria i no adquirida a la Comunitat, després de més de 48 hores d'ingrés o quan s'ha realitzat alguna manipulació urinària, proves, sondatges, cirurgia, etc. al pacient.