Els professionals sanitaris també emmalalteixen i necessiten ingressar a l'hospital. Un canvi de rol que, sovint, marca canvis importants a la vida de les persones que el viuen. Una experiència que, com explica Carmen Altaba, infermera de l'Hospital del Mar, "t'ajuda a veure les coses des de l'altra banda, i això et pot ajudar a la teva feina. Et pot ajudar molt a la teva feina, a millorar actituds amb el pacient". De fet, aquesta realitat ha portat al Col·legi de Metges de Barcelona a crear el Grup JANUS, un fòrum de treball creat amb l'objectiu que els metges i metgesses que han passat per aquesta situació aportin les seves vivències per ajudar a millorar l'atenció sanitària.

Però, com va viure la Carmen la seva malaltia?

Una vida saludable i plena

Carmen Altaba té 52 anys. Treballa a l'Hospital del Mar des de l'any 1985. Ha estat auxiliar clínica, mentre estudiava la diplomatura d'infermeria, i ha passat per la Unitat de Cures Intensives i Neuroangioradiologia. Ara forma part de l'equip d'Electrofisiologia.

Es considera una persona esportista i sana. Fa exercici, és una de les impulsores del grup de marxa nòrdica de l'Hospital, mai ha fumat, li agrada l'aire lliure, cuida la seva dieta i aplica els seus propis trucs per evitar problemes de salut derivats de la feina.

Què et va passar?

L'últim cap de setmana d'octubre (de 2019), vam fer una ruta senderista des de Llançà a Portbou per un GR (sender de gran recorregut), on em vaig trobar perfecta. I on, a més, a alguns trams, anava amb el meu marit i li vaig dir 'ostres, si aquí et fas mal en un peu, per evacuar-te, què complicat!', pensant en què et passés una cosa senzilla. Vam fer uns 14 quilòmetres aquell cap de setmana. Estava genial.

El diumenge a la nit, quan vam tornar a casa, el meu marit em va deixar a casa i va anar a buscar al meu fill al futbol. Em vaig quedar a casa recollint, i vaig sopar una mica per anar a dormir aviat. Generalment sóc la que vaig a dormir la primera, perquè sóc la que em llevo més d'hora per anar a treballar. Quan m'estava rentant les dents, vaig notar una sensació molt estranya a la mà. Em vaig aturar, em vaig valorar i no li vaig donar més importància.

I llavors?

Vaig tornar a la cuina. Era el cap de setmana del canvi d'horari i vaig modificar els rellotges de la cuina. Portava el mòbil perquè fossin les hores exactes i, una vegada vaig canviar el rellotge de paret, vaig notar una sensació vertiginosa, vaig notar una sensació a la mà rara i, de seguida, em vaig adonar que patia un ictus. Al minut 0 vaig ser conscient del que em passava.

Em vaig posar de quatre grapes a terra i vaig anar així fins al menjador per evitar caure. Quan vaig arribar, asseguda a terra i recolzada al sofà, el costat dret ja no el movia gens. Vaig veure que el braç adoptava una postura anatòmica rara i que no el podia controlar. El primer que vaig pensar era que m'havia de posar en contacte amb algú per activar una ambulància. El primer en què vaig pensar va ser en les seqüeles que podia patir si allò anava a més.

“Al minut 0 vaig ser conscient del que em passava"

Vaig anar a la cuina, on m'havia deixat el mòbil, que era més fàcil de poder activar que el telèfon, perquè em costava molt amb la mà dreta. Em vaig començar a  avaluar i vaig veure que ja no parlava bé, no podia dir la meitat de les paraules... Vaig arribar-hi i vaig intentar desbloquejar el mòbil, però em costava moltíssim. Per les hores, el meu marit i el meu fill estaven a punt d'arribar. Vaig intentar posar-me en contacte amb ells, però no vaig poder.

En aquell moment vaig pensar que havia sopat i que, si el nivell de consciència es deteriorava, podia aspirar el vòmit. 'Si no em mata l'ictus, puc acabar ofegada per un vòmit', vaig pensar. Em vaig tornar a desplaçar al menjador i em vaig posar en posició lateral de seguretat. Vaig tornar a intentar trucar, però no hi havia manera. Però l'última trucada que havia rebut era de la meva germana, la meva germana bessona, que viu al mateix barri que jo.

Vaig activar la trucada, em va respondre, però no m'entenia, no sabia amb qui estava parlant. Vaig pensar que li havia de dir paraules clau perquè em pogués entendre. 'Carmen, ets tu? Sí', vaig dir. I 'ictus' i 'sola'. Va ser l'únic que li vaig poder dir. 'Tranquil·la, tranquil·la, vaig cap allà'.

Una trucada a la seva germana bessona va permetre activar l'assistència sanitària

El meu cunyat va trucar als bombers per si el meu marit no arribava, per poder entrar. Vaig continuar intentant comunicar-me amb el meu marit i em van agafar el telèfon. El mateix. Els hi vaig dir 'ictus'. Ningú del nostre entorn té antecedents, però com que me n'han sentit parlar, perquè jo he treballat 4 anys i mig en el Servei de Neuroangioradiologia i a vegades els hi explico coses, van venir corrent a casa. Van arribar just abans dels bombers. El meu marit estava bloquejat, no sabia què havia de fer. Li vaig dir que truqués el 061, el 112 no, ja que necessitava retallar els temps per rebre l'ajuda. Al cap de poc temps va arribar l'ambulància.

Em van traslladar a l'Hospital del Mar. La meva família els hi insistia que em portessin aquí, el meu centre i el que em correspon. I a més, era el que estava de guàrdia.

Què recordes?

Ho recordo tot. No vaig perdre el coneixement en cap moment. Quan es va obrir la porta de l'ambulància, vaig sentir no alleujament, sinó seguretat. I, a més, la primera persona que vaig veure és una infermera que havia estudiat amb mi la carrera. Se'm va quedar mirant i recordo que va dir, 'però, Carmen!', com dient, 'què fas tu aquí?'. I llavors em vaig dir, ja estàs segura, ja estàs on has d'estar i amb les persones que coneixes i que et cuidaran.

És com el dia que et trobes malament i tens ganes d'arribar a casa. Vaig tenir la mateixa sensació. Tenia ganes d'estar al meu hospital perquè és on estaré bé i on trobaré la seguretat que necessito en aquests moments.

"Tenia ganes d'estar al meu hospital perquè és on estaré bé i trobaré la seguretat que necessito en aquests moments"

Ràpidament em van posar en un box, em van fer les analítiques, totes les proves per descartar que la causa fos una arrítmia. De seguida vaig estar rodejada de 4-5 professionals, amb una actitud àgil a l'hora de fer les coses, però, a la vegada, m'anaven parlant per tranquil·litzar-me. Constantment, la neuròloga m'anava fent preguntes per saber en quin grau estava. Em vaig adonar que em començava a recuperar, però hi havia moltes paraules que em costava pronunciar, sobretot la lletra erra. I m'anava fent preguntes i jo buscava les respostes més complicades per autoavaluar-me i veure que el cervell estava bé, que no em quedarien seqüeles, que tornaria a ser la mateixa. Aquesta era la inquietud que tenia.

Em van portar al TC, on hi ha les persones amb qui he treballat 4 anys i mig. Ràpidament, el contacte de donar-me la mà, d'estar al meu costat i dir-me, 'tranquil·la, tot anirà bé, estem aquí per tot el que faci falta, ens farem responsables de tot, estigues tranquil·la, no et preocupis'. No havia de prendre decisions, hi havia altres que se n'encarregaven, i això t'alleuja molt.

I després de la urgència, que va venir?

Descartar que l'origen fos un tumor o un ictus hemorràgic. Era un ictus isquèmic. En principi, el protocol a seguir marca que no calia fer res. Aquell havia estat un cap de setmana molt dur a l'Hospital a les urgències neurològiques i em van dir que no em deixarien a urgències, que em buscarien un lloc on pogués estar sola i controlada. Em van portar a Reanimació, on hi havia el Dr. Escolano (cap del Servei d'Anestesiologia), que era el cap de guàrdia de l’Hospital aquell dia i va donar l’ordre que em portessin a un box tancat perquè pogués estar més tranquil·la. L’endemà em van portar a la ressonància magnètica, on em van dir que hi havia lesions neurològiques, que eren mínimes i que em recuperaria. Que totes les seqüeles que encara sentia anirien desapareixent. Com que tenia una bona salut de base, m'havia ajudat amb la vascularització perifèrica.

Com vius una situació així?

La primera fase és no creure't el que t'està passant perquè no tens antecedents. Costa molt. A la fase de l'hospital, vaig tenir moltíssimes visites. Em van ajudar molt. Em vaig sentir molt estimada, molt, no m'ho imaginava. Sobretot, la gent va tenir una actitud de suport, em donaven ànims, però sense frivolitzar sobre la situació. Amb una actitud d'escoltar, de tocar-te, de donar-te la mà. Em vaig sentir bé. El pitjor va ser en sortir de l'Hospital. Vaig entrar en fase de pànic.

"El pitjor va ser en sortir de l'Hospital. Vaig entrar en fase de pànic"

Tenia moltes ganes de marxar de l'hospital per estar a casa, però, a la vegada, molta por d'estar a casa, perquè em va passar estant sola i tenia pànic què es repetís.

Em van fer una ecografia cardíaca. Vaig fer una fusió entre els serveis en els quals he treballat. Entre Neuroangioradiologia i Cardiologia vaig fer els problemes de salut (la Carmen no pot evitar riure). Em van dir que tenia una comunicació entre les aurícules que s'ha de tancar, un foramen oval que no s'havia tancat. Em van fer una altra prova per tenir el diagnòstic més precís abans de rebre l'alta. Va resultar que el foramen era important, tenia un flux important i podia ser la possible causa del que em va passar.

Com et sents com a treballadora sanitària i, a la vegada, pacient? Quina sensació tens?

La veritat és que tinc molta empatia amb el pacient. Però en tot aquest temps, he descobert sensacions, fins i tot, comentaris que et fan els pacients, que ara sóc capaç d'entendre millor. Molt millor.

"Ara sóc capaç d'entendre millor els pacients"

He tingut molt bona salut tota la vida, una ressonància i poc més, quan em van ingressar per al naixement del meu fill, que va néixer a l'Hospital del Mar. Però ara ets més solidari amb el pacient. Entens situacions que, encara que tu ets capaç de controlar, entens que el pacient no les pugui controlar tan bé. Fa dues setmanes em van tornar a ingressar per tancar-me el foramen a Hemodinàmica. I el temps anterior, te'n vas a dormir pensant en el que t'ha passat i t'aixeques despertant-te amb el que t'ha passat i a veure si ho mous tot.

Va venir a veure'm la doctora i a dir-me estigués tranquil·la, que de seguida em tocava. I li vaig dir que estava molt tranquil·la. És a dir, jo tenia plena confiança en l'equip i pensava que, si passava alguna cosa, era perquè tocava que passés. Sempre hi ha la variable que se'ns escapa de les mans. Però vaig entrar súper tranquil·la a la sala. Quan ho vaig fer, tothom em va rebre amb un somriure, però les mirades eren de cautela, d'una certa seriositat. No em van apressar perquè pogués abraçar a tots els que estaven a la sala abans de començar el procediment, ni perquè m'acomodés, sinó que em van deixar anar fent.

Em vaig sentir tan bé... Aquella rebuda al pacient, els gestos, les mirades, que a vegades no et permet la pressió assistencial amb el pacient...., ara m'adono que és molt important. Que ajuda que estiguis millor, més tranquil·la, que dipositis més confiança en les persones que t'atendran i, a més, ajuda que facilitis la feina de l'equip, que tot flueixi.

Les experiències importants amb problemes de salut, si, a més, són experiències que et deixen temps perquè els hi donis moltes voltes al cap, t'ajuden a veure les coses des de l'altra banda, i això et pot ajudar a la teva feina. Et pot ajudar molt a la teva feina a millorar actituds, amb el pacient.

A partir d'ara, canviaràs coses en el teu dia a dia amb els pacients?

No és per penjar-me medalles, crec que a la meva àrea, no només jo, tot l'equip, tractem molt bé el pacient. El contacte i la relació amb el pacient és molt estreta, molt humana, tot i que hi ha molta feina. Sí que és veritat, que, a vegades, a dies que han estat molt sobrecarregats, et sents malament quan aquest tracte ha estat massa ràpid o poc empàtic.

Canviaré coses? Sí, canviaré coses. Que no tot és urgent. Jo sempre dic que no hi ha coses urgents, sinó homes amb presses. I una urgència és una cosa i una altra cosa és que es pot ser molt àgil a l'hora de fer les coses, però sense perdre el valor humà. I això és molt important.

"No hi ha coses urgents, sinó homes amb presses"

Tu esculls els professionals que et faran una reforma a casa. Però a la sanitat, són els que et toquen, no els esculls. I és el més important que tenim. Sí, seré cauta i no deixaré que això, amb el temps, ho perdi.