Rosa Balaguer: "És una situació estranya. Ho he viscut molt, molt, he sigut molt feliç, i ho trobo a faltar i ho trobaré a faltar. I m'adaptaré com s'ha adaptat tothom. Però també haig de fer un període d'aprenentatge, de quedar-me una mica més en segon pla."

Gerard Garriga: "És una gran oportunitat. Realment, sortir de la carrera amb un contracte de dos anys, és allò que molta gent que fa molts anys que treballa, no té."

Acomiadar-se del lloc de treball després de dècades de feina és sempre un repte. Com també ho és incorporar-se al món laboral. Al Parc de Salut Mar, el 3 de juny vam dir adéu-siau a un grapat de companyes i companys que tancaven una etapa de la seva vida per iniciar una altra. Però el mes de juny també ha estat el moment d'incorporació de sàvia nova a la institució.

En aquest número del Mar a la Xarxa hem tingut l'ocasió de parlar amb dues persones que ara mateix viuen aquests canvis a les seves vides, una infermera que ens deixa i un infermer que dona les seves primeres passes de la seva vida laboral.

Rosa Balaguer. 40 anys al PSMAR. Jubilada parcial.

Gerard Garriga. Viu els seus primers dies com a infermer al Bloc Quirúrgic.

Rosa, qui ets i què has fet al PSMAR?

RB: Sóc infermera, fa 40 anys que treballo aquí a l'Hospital. Vaig començar com a infermera, vaig venir d'un hospital ric en aquell moment, venia de Bellvitge, que en aquell moment era un hospital amb possibilitats. Vaig caure aquí per casualitat, acompanyant a una amiga a qui li havien donat feina. Mentre m'esperava, com que la meva experiència era de 6 mesos a l'UCI, em van dir, 'necessitem gent a l'UCI, et quedes?'. I vaig dir, 'em quedo'. No tenia feina i em vaig quedar. I aquí va començar el meu periple. Vaig començar a l'UCI una Setmana Santa de l'any 1979. I vaig continuar. Quan em van donar una plaça una mica més estable vaig passar al torn de nit i després vaig continuar, vaig passar a diferents torns, vaig passar a neurocirurgia durant un any perquè volia passar al matí i després em vaig interessar per la supervisió, per la gestió. M'interessava veure el món de l'UCI des d'un altre punt de vista. I em vaig enganxar al carro i així he acabat. Des de l'any 1992 he estat com a cap d'unitat a l'UCI de l'Hospital del Mar.

Gerard, com arribes a l'Hospital del Mar?

GG: Estava acabant batxillerat i em plantejo estudiar un grau i em preparo la selectivitat. La vaig anar a fer a la UAB, i quan em donen les notes em surt l'Escola Superior d'Infermeria de l'Hospital del Mar (ESIMAR) com a centre assignat. Després de 4 anys, després de fer diverses pràctiques a diferents llocs, de conèixer molta gent, aquest últim any he estat fent pràctiques al Bloc Quirúrgic de l'Hospital del Mar, i em van oferir entrar a reanimació i vaig dir que sí (dins un nou programa de captació de talent jove a l'ESIMAR que ofereix dos anys de contracte de pràctiques als estudiants). Això han estat 4 anys a l'escola i acabar aquí a l'Hospital del Mar. I de moment, això, quatre dies aquí!

Rosa, ja està jubilada parcial, què li pots dir a una persona que comença ara?

RB: Moltes coses. De fet, quan comencen els alumnes sempre parlem molt d'aquest tema. El que li haig de dir ara que comença, és que sigui una persona ben prudent. Perquè, desgraciadament, a la nostra professió, quan el coneixement t'entra per tots els sentits, és ara, quan comences a treballar. Que sigui prudent, que tingui els ulls, les orelles, tot ben obert, que estudiï, ara és el moment de començar a estudiar, tots els dubtes que t'assaltin cada dia, perquè cada dia aprendrà mil coses, hi ha coses que les aprendrà i les aprendrà, i altres que quedarà un buit. Ara és el moment d'estudiar, de preparar-se, de preguntar molt, de demanar ajuda i de permetre't ser una mica lent. No s'ha de demostrar res més que el que tu ets, un infermer acabat de formar. I de mica en mica veurà, quan acabin aquests dos anys de contracte, el que ha passat. I veurà el gran canvi que ha fet. Serà el moment de començar a fer un doctorat o un màster d'allò que li interessi més, per aprofundir en allò que li agradi. I li traurà més profit. Perquè les preguntes i els dubtes que tindrà seran més elaborats i en traurà més rendiment.

Que tingui els ulls més oberts, perquè l'Hospital és una font de possibilitats. Hi ha formació continuada, hi ha moltes propostes a les quals es pot enganxar... pot semblar una ximpleria, però cal buscar un temps cada dos o tres dies per entrar a la intranet i veure què és el que hi ha, perquè és una manera de formar part de la institució. És estar amb els ulls ben oberts, per formacions, per activitats, per tot allò que puguis aportar. Per donar i per rebre.

Gerard, formes parts d'una experiència que permet a alguns estudiants de l'ESIMAR incorporar-se directament al PSMAR amb un contracte de dos anys. Com ho veus?

GG: És una gran oportunitat. Realment, sortir de la carrera amb un contracte de dos anys, és allò que molta gent que fa molts anys que treballa, no té. Està molt bé per a mi, però si ho penses, no li trobes massa sentit. Està bé, si hi ha una situació laboral estable, oferir a tota la gent nova que entra, aquest contracte, està molt bé. És formació. Són dos anys a un Bloc Quirúrgic molt potent. Com diu la Rosa, durant aquests dos anys, treure el màxim profit possible a aquesta unitat, als companys i companyes, tot el que pugui viure durant aquests anys.

RB: Qualsevol porta que se t'obri, entrar-hi. No diguis que no. Qualsevol porta, entra.

GG: Ho vaig veure com una oportunitat que no podia deixar escapar. Em van trucar de Sant Pau, de Vall d'Hebron... però la unitat en si, el temps, que la coneixia i coneixia la potència de la unitat, em va interessar molt.

Gerard, com a nouvingut al PSMAR, li voldries fer alguna pregunta a la Rosa, algú que ha estat molts anys a la casa?

GG: És la inseguretat, és la por d'entrar a algun lloc desconegut, fora de la teva àrea de confort. I la complexitat de les cures als pacients. Estàs tractant amb pacients, qualsevol errada pot causar infinitat de conseqüències. És el pas de desenganxar-te, de sempre estar amb una persona, que sempre és la responsable ella o ell, és la seguretat que tenim, però que a la vegada és la inseguretat que et genera quan comences tu.

RB: Quan tu vegis que hi ha alguna cosa que et supera, de seguida has d'avisar al teu referent, el teu cap, el teu company, a qui sigui. A algú que en sàpiga més que tu. Li has de dir, 'a mi això em supera, no arribo'. No passa res. És el que toca. És veritat que tu, quan arribes a la unitat, aquell dia tens un malalt, i més en aquestes unitats, que hi ha malalts crítics i malalts molt canviants, perquè et canvien en un moment. Arribes, vas fent, i, de cop i volta, allò es torna un món. Tens por, veus que no... avisar de seguida. No puc amb aquest malalt, tinc aquest problema, tinc aquest dubte, i qualsevol persona, si tu ets sincer i no dius, 'ei, jo puc amb tot', perquè no estàs per poder amb tot...

GG: Ni de bon tros...

RB: Ni de bon tros, hi ha altres persones que poden amb tot. Tu has d'avisar. Has de saber fins a on arribes i, a més a més, ho has de mostrar. Sempre hi ha gent per sobre teu. Els companys, el teu cap, i la nostra obligació és respondre. Aquesta és una manera d'aprendre. Saber quines són les teves limitacions.

GG: Tens tota la raó.

Rosa, comences una nova etapa de la teva vida. Com la veus? Trobes a faltar l'Hospital?

RB: Jo vaig marxar el dia 19 de juny i estic una mica estranya. Aquest matí quan he arribat, era d'hora i era com qualsevol dia quan entrava. He aparcat el cotxe i he dit 'calla Rosa, que encara fitxaràs'. És veritat, és la rutina. Fins i tot hem anat a fer un cafè com cada dia. És una situació estranya. Ho he viscut molt, molt, he sigut molt feliç, i ho trobo a faltar i ho trobaré a faltar. I m'adaptaré com s'ha adaptat tothom. Però també haig de fer un període d'aprenentatge, de quedar-me una mica més en segon pla. Quan he entrat a la unitat, per mi era normal. 'Què feu? Com està aquest malalt?'. Quan he vist el canvi de torn, mirava quants malalts teníem a la unitat. Ja no és el que toca, cal canviar la rutina, has de saber posar el fre de mà i canviar els teus interessos en aquest moment.

I tu Gerard?

GG: Començo un període totalment nou. Responsabilitats, rutines, imprevistos a nivell de feina, més independència, autonomia...

RB: És fer-se gran, oi?

GG: Sí. És el pas aquest que ja et notes que has fet alguna cosa més. És autonomia i independència. Responsabilitat, sobretot.

És molt diferent del període a l'ESIMAR?

GG: Era diferent, venies a l'Hospital a fer pràctiques. Canvia el punt de vista. Jo ara sé que ara, durant aquesta setmana i mitja de formació, m'estan formant per estar sol. A les pràctiques, t'estaves formant, perquè és una formació i aprens, tenia un inici i tenia un final i estaves sempre amb algú. Però aquesta formació té un sabor diferent. T'ho estan ensenyant tot, des del programari a posar una medicació correctament... canvia. I estic molt content.

RB: Una setmana i mitja és molt poc.

GG: Segur.

RB: Crec que, depèn de com us veieu, crec que hauries de seure amb la teva cap, amb la persona de referència amb qui estiguis, i fer una avaluació de què falta. Potser cal una mica més de formació o treballar algun tema en concret. Perquè una setmana i mitja és justet.

GG: Ho tinc clar. Els dubtes que tingui, ho tinc claríssim.

RB: Saber on estan els límits és vital.

GG: La tutora que tinc és un 10. I tant si està de matí com sinó, si he de preguntar, no hi ha cap problema. En cap moment em deixaré portar i qualsevol cosa que no sàpiga o no n'estigui totalment segur, preguntar, això ho tinc clar des del primer moment.

RB: Després, una part important que no podem oblidar, és la capacitat de fer equip. Perquè l'equip suporta. I en aquests equips tan grans, de vegades és difícil, però també és fàcil, perquè sempre hi haurà algú. Mai estàs sol, però a vegades en equips grans és una mica més difícil el fet de crear els vincles laborals. Que és el que has de fer. Que tothom sàpiga que ets el nou, el que has arribat, però també han de saber que ells han de respondre a qualsevol necessitat teva. I això també és un art teu, el d'intentar incloure't dins l'equip en el teu paper.

Molta sort a la nova etapa!

El passat 3 de juny, el Parc de Salut Mar va retre un emotiu homenatge als companys i companyes que es van jubilar l'any 2018. Una vuitantena de professionals que comencen una nova etapa a les seves vides, tanquen una etapa per començar-ne una de nova. La gerent del PSMAR, la Dra. Olga Pané, els va acomiadar assegurant que "deixeu el llistó molt alt i esperem no decebre-us", abans "d'agrair la vostra dedicació, el treball, l'esforç, la col·laboració permanent de tots vosaltres en aquests anys". La Dra. Pilar Torre, en nom de les persones que han deixat el PSMAR, va assegurar que "crec que ens retirem del dia a dia i de la lluita diària amb la satisfacció del deure complert, però la nostra relació amb el PSMAR no s'acaba aquí".