Esther Ruz: "Han estat cinc anys molt bons, en els quals he après molt, he pogut créixer com a metge."

Àlex Morera: "He tret un bon examen (examen MIR) que m'ha permès escollir la meva primera opció tant d'especialitat com d'hospital."

El 29 de maig va ser un dia d'emocions a la Sala Josep Marull. Els residents que ens han acompanyat durant els últims anys s'acomiadaven i, a la vegada, donàvem la benvinguda als nous metges que es formaran amb nosaltres. Uns comencen la seva vida laboral com a especialistes i altres, buscaran completar-se com a metges.

En aquesta edició de El Mar a la Xarxa hem parlat amb dos d'ells per saber com es viuen els últims dies a l'Hospital i els primers al que serà l'escenari principal de la seva vida durant els pròxims cinc anys.

Esther Ruz. 32 anys, de Barcelona. Resident d'últim any d'Urologia.

Álex Morera. 25 anys, de Saragossa. Resident de primer any de Cirurgia General.

Esther, com han estat aquests anys?

Aquests anys han estat molt intensos. Si hi ha una paraula, és intens. Hi ha hagut de tot. M'emporto un record molt bonic de la residència. És veritat que hi ha hagut moments durs, però, en general, han estat cinc anys molt bons, en els quals he après molt, he pogut créixer com a metge, en un equip de persones humanes excel·lent. Un molt bon record i ara, el món real, sense el suport que tens com a resident, però amb moltes ganes de seguir.

Álex, tu comences ara, com ho veus?

Ho veig bé, amb il·lusió, perquè he tret un bon examen (examen MIR) que m'ha permès escollir la meva primera opció tant d'especialitat com d'hospital, he pogut ja conèixer a gairebé tots els meus companys, m'he emportat una gran impressió i, de moment, amb moltes ganes i molta il·lusió.

Esther, quin consell li donaries a l'Álex ara que comença?

Sobretot que aprofiti molt bé el temps. Encara que sembla que cinc anys són molts, passen volant. Tinc la sensació que vaig començar ahir i ja he acabat, i qualsevol resident dirà el mateix. Que el temps passa, que aprofitis bé, són anys durs, intensos, en els quals tens moltes coses per aprendre. Que els aprofitis, viu, no deixis la teva vida de banda, però els moments que passis a l'hospital, aprofita'ls al màxim, intenta aprendre el màxim possible i no pensar, 'ja ho faré perquè tindré temps', perquè això s'acaba, arriba a la seva fi, sembla que no, però arriba un dia que s'acaba, i penses 'si hagués fet més coses quan tocava...'.

Què li demanaries a algú que acaba, Álex?

Crec que en qui hauria de buscar més suport de l'hospital.

Què li respondries Esther?

En els teus residents grans, sense cap mena de dubte. Perquè hi ha els adjunts, però els residents són els que fa menys temps que van estar al teu lloc, són els que millor et poden aconsellar i els que millor et poden guiar.

Esther, perquè vas escollir urologia?

És la pregunta del milió. Vaig entrar a medicina perquè el meu somni era operar, sempre m'ha agradat el quiròfan i era el que volia fer. Durant la carrera, m'agradava molt cirurgia general, l'especialitat amb més cirurgies. Però tinc amics cirurgians i, tot i ser una especialitat molt bonica, és molt sacrificada, totes, i estudiar medicina en si, ho són, però algunes més. Quan vaig fer el MIR i havia d'escollir l'especialitat, vaig pensar, si no faig cirurgia general, ara què faig? Em vaig plantejar les quirúrgiques, traumatologia, ginecologia... però totes tenien les seves pegues. Al final pensava, 'he estudiat sis anys i ara no hi ha res que m'agradi, no pot ser'. I em vaig plantejar per primera vegada urologia. Però sóc molt sincera, a la carrera em vaig escapar de les pràctiques d'urologia, no hi tenia cap interès, quan em parlaven de l'especialitat, no m'atreia. Però vaig arribar a un punt en què no anava a fer cirurgia general i no m'agradava res més, m'ho vaig plantejar per primera vegada.

Vaig veure una especialitat molt completa, una especialitat quirúrgica, medico-quirúrgica, amb moltes coses per fer, molt bonica. Hi ha cirurgia oncològica, trasplantament... La vaig mirar amb altres ulls i em vaig decidir. I, la veritat, per a mi ha estat la millor decisió, la tornaria a prendre amb els ulls tancats, és una especialitat molt bonica que recomano.

Álex, perquè cirurgia general?

Igual que ella, vaig entrar a la carrera volent acabar a un quiròfan. Allò que veus a les sèries, pel·lícules, jo volia ser un noi de pijama, quiròfan, acció, sang... però després, estudiant la carrera, veus que hi ha molt més, molta fisiologia, aparells, coses que t'acaben interessant. Llavors vaig pensar que acabar només a quiròfan, fer traumatologia o una especialitat medico-quirúrgica, no em venia de gust apartar-me massa de la fisiologia humana o focalitzar-me en oftalmologia o otorrinolaringologia.

Vaig estar buscant entre les quirúrgiques i vaig descobrir que a cirurgia general hi ha més pràctica clínica que no em pensava. Vaig estar rotant a diversos hospitals a la meva ciutat i em vaig adonar que, tot i ser sacrificat, la veia una especialitat molt completa pel que jo volia. Volia una mica d'acció, una mica de quiròfan, però també volia seguir mantenint la clínica, encara que no fos l'activitat principal. I per això em vaig decidir per cirurgia general.

Què toca ara Esther?

Ara toca buscar feina, el món laboral. És una mica dur. Si avui em preguntes si ha valgut la pena, et dic que sí. Quan vaig començar la residència tenia els meus dubtes. És una carrera molt llarga, a la que personalment he sacrificat moltes coses. La residència és dura i ara, acabes, ets R5, ets el cap, tens tots els altres residents per sota, tu manes, i ara, acabes la residència i tornes a començar. A buscar feina, a començar a un lloc nou, des de zero, des de baix, perquè tot i que ets adjunt, és començar de nou a primera línia, fer-te un lloc, decidir què vols, si vols estar a primera línia o si vols portar un altre tipus de vida. És un altre moment de decisions difícils per prendre. Això sí, el món laboral ara està bé, hi ha sortides, en altres no pots decidir perquè l'oferta és molt poca.

Perquè vas escollir l'Hospital del Mar, Álex?

Jo sóc de Saragossa i Barcelona sempre ha estat una ciutat que m'ha atret. Volia sortir de Saragossa. No és que els hospitals de Saragossa no siguin bons, perquè per mi són meravellosos, sinó que volia sortir i Barcelona m'atreia. A més, tinc família aquí.

Vaig venir aquí, vaig mirar a tots els del centre de la ciutat, al Parc Taulí, a Badalona, però el que em vaig trobar aquí va ser l'equilibri. Crec que és un hospital equilibrat, no massa gran i impersonal, ni massa petit, amb poca casuística, poc pacient. També és com t'entra, la gent amb qui tens els primers contactes, que t'explica les coses. Vaig tenir la sort de trobar-me una R5 de cirurgia que va ser molt franca i em va explicar també les coses dolentes. Després vaig anar coneixent, investigant el que es fa al servei, sé que hi ha molta recerca, que és un tema que m'interessa, sé que és un equip molt docent, que t'anima a fer cursos, col·laborar a alguna investigació. L'equilibri entre fer força quiròfan, fer recerca i estar a un equip que sigui familiar.

Per acabar, com veieu el futur de la medicina?

Esther.- No ho sé, no sé si falten metges o no. Sí que penso que les condicions laborals, no a l'Hospital, a Espanya, no són les ideals. Surts d'Espanya i hi ha molts països que estan millor. També altres que estan molt pitjor. Un metge, amb tota la formació que requereix, tots els diners que inverteix l'Estat a formar un metge i després a la residència, i molta gent acaba marxant fora perquè les condicions d'aquí haurien de millorar. No sé si en el futur ho faran, però personalment crec que no.

Álex.- Jo crec que fa falta més personal, no només metges sinó a l'àmbit sanitari general. Però amb il·lusió, que ara que començo no seré apocalíptic.